RELATORIA: (L'assemblea) La llotja de les arts escèniques #4: està tot el peix venut?

RELATORIA - L’assemblea La llotja de les arts escèniques #4: està tot el peix venut?

NIL MARTÍN LÓPEZ – 31/03/23,11.30h

Les arts escèniques funcionen com un mercat on no sempre és fàcil relacionar-nos. Hi ha qui s’hi passa el dia provant de vendre el peix, i hi ha qui va tan peix que navega en un mar de dubtes. Hi ha qui neda en l’abundància, qui neda entre dues aigües, i qui prefereix nedar i guardar la roba (no fos cas). Enmig del soroll del mercat, què podem fer per escoltar-nos? Com transformem aquesta dinàmica de compravenda en un espai relacional i vincular? O el que és el mateix: com fem de la Llotja un allotjament?

Això es pregunta L’Última Merda Col·lectiu a la Mostra PRO Catalan Arts de Mostra Igualada, on presenta l’activitat de debat performatiu L’assemblea La llotja de les arts escèniques #4: està tot el peix venut?. Una performance participativa i col·lectiva, diran alguns. Un macrodebat amb pretensions de gimcana, diran uns altres.

A diferència de les accions anteriors a espais com Escena Poblenou o el Festival Z, en què una dinàmica participativa servia per sacsejar entre cinquanta i setanta assistents i fer-les debatre sobre un tema en concret, l’activitat que L’Última Merda Col·lectiu presenta a la Mostra PRO Catalan Arts d’enguany té un format molt més gran. Prop de cent cinquanta persones (un èxit de convocatòria facilitat pel fet que la Mostra ha programat aquesta activitat en un horari en què no s’encavalca amb cap altra), dividides aleatòriament en setze grups, aniran rotant per cinc activitats diferents, que les faran reflexionar sobre l’estructura del sector; els espais de creació i de compravenda, i les relacions que els diferents agents hi estableixen. I els grups, com que som a la Llotja, duran el nom de diferents tipus de peix. I és que totes hem sentit algun cop que alguna col·lega és una mica bruixa, que la burocràcia ens té rostides com sardines, que el nostre catxet mai sembla prou verat o que negociar amb les administracions és diàleg de besuc.

Comencem a nedar! A cada grup (o banc de peixos) se li assigna una ruta per les diferents activitats que planteja L’Última Merda, ubicades en diferents estacions per tota la Llotja del Museu de la Pell. Tots els grups ho faran tot, però en un ordre diferent; estaran entre 10 i 15 minuts en cada activitat i aniran rotant. Les activitats són de naturalesa molt diversa, si bé la majoria tenen en comú que combinen acció i reflexió, pensament i moviment. I és que, com a resposta a aquesta màxima del “no pensis, actua!”, tan habitual en el món del teatre, L’Última Merda creu que actuar és la millor manera de pensar.

En una de les estacions, es demanarà a les participants de respondre preguntes senzilles enganxant gomets en uns plafons a la paret, o d’aportar idees per fer xarxa en una xarxa de papers de colors. En una altra, hauran de capbussar-se a “l’oceà del sector” i endreçar-ne la cadena tròfica: quins són els peixos grossos de les arts escèniques, els que es mengen els peixos més petits? La conversa més conceptual tindrà lloc en un espai de preguntes que cal respondre per escrit, en silenci, fent encara més preguntes (preguntar-nos i repreguntar-nos fins a l’infinit i més enllà, per construir un fil de pensament comú), i els ja clàssics cercles de debat habituals en les accions anteriors de L’Última Merda (una mena d’assemblees redux, de 15 minuts de durada). Finalment, una activitat més performativa obligarà les participants a moure’s per l’espai segons les seves opinions i vivències: “si estàs farta de la burocràcia, estira’t a terra”; “si odies SGAE, fes un pas endavant”; “si et sents com un peix fora de l’aigua, fes un salt”, etc. I així, com qui no vol la cosa, mentre ens ho anem passant bé i fent amistats, movem el pensament entorn temes que ens preocupen a totes i que, sovint, no sabem com enfrontar en una conversa formal sense acabar estirant-nos dels cabells.

Nedant en el mar del sector: un ecosistema poc clar

De les conclusions que podem extreure de totes les accions que proposa L’Última Merda, comencem per la radiografia del sector que se’ns hi presenta. Si, continuant amb la metàfora oceànica de la llotja, veiem el sector de les arts escèniques com un mar (un mar petit, si parlem del de Catalunya; un oceà, si parlem del panorama europeu o global), el primer que queda clar és que cadascú sap quin peix és, però no està gaire clara la visió general de l’ecosistema. Hi ha discrepàncies entorn qui són els peixos grossos i qui els petits; sobre qui talla el bacallà i qui s’enduu el peix al cove.

A l’activitat que demana ordenar els “peixos” del sector, hi ha consens, per exemple, a l’hora de dir que artistes independents, companyes emergents i sales petites són els agents amb menys influència econòmica, però amb més capacitat de transformació social, mentre que fires, grans festivals, polítics i premsa són qui acapara més influència. També és força unànime que qui té més bona fama són els espais de residència i els referents internacionals, contraposats a la mala fama de polítics, administracions públiques, distribuïdores i mitjans de comunicació. Ara bé, aquest darrer genera força controvèrsia: mentre hi ha qui considera la premsa un dels agents més poderosos i poc precaritzats, d’altres la situen com un dels eslavons més precaris (juntament amb artistes emergents i independents i sales petites). A l’hora d’endreçar aquesta cadena tròfica, la majoria dels grups opta per un ordre lineal, però també hi ha espai per a la creativitat: i si l’única manera d’assolir la transformació social és, justament, agrupar tots els peixos sense distinció fent una gran pinya?

Gremis i pastissos

En un sector com el de les arts escèniques, en què sovint ens costa percebre’ns com a col·lectiu, una via possible per fer pinya és la gremialització. Ara bé, aquesta pot ser una forma d’unir o de separar, segons com s’enfoqui. Així doncs, com s’hauria d’acarar i què hauria de contemplar el gremi (que encara no tenim) d’artistes? La majoria dels grups coincideixen en una primera afirmació: cal un sindicat, les associacions professionals que tenim ara mateix solen suplir-ne la funció, però no són suficients. Però, un sindicat (i un gremi) per a qui? I és que el sector escènic són artistes, però també productores, gestores, tècnics... I ja només la categoria d’artista està oberta a un ampli ventall de possibilitats. Sovint ens oblidem de qui no és com nosaltres, i disparem als nostres iguals sense saber-ho. Una participant que treballa a l’administració pública apunta: “sou un sector poc cohesionat, i això us fa molt febles”. Així doncs, el gremi, segons les participants, “ha de ser col·laboratiu, cooperatiu, obert i horitzontal”. Però, obert a tothom? Podem parlar de sindicat, si hi són tant les artistes com les empreses que les contracten? Els interessos de les diverses professions poden ser comuns a grans trets, però les necessitats, molt diferents. Tot plegat s’agreuja perquè el pastís pel qual ens barallem és molt petit, i no creix. Francesc Rossell, lúcid programador igualadí i amant de la rebosteria, rebla el clau apuntant que, de fet, al nostre sector, “el que ens repartim no és el pastís, sinó la nata que ha quedat enganxada al ganivet després de repartir-lo i que altres se’l mengin”.

Amb unes condicions tan exigües, és difícil que no es generi competitivitat. Alhora, si no treballem en comú, potser mai no podrem millorar les condicions. Per tant, què és abans, l’ou o la gallina? Hem de gremialitzar-nos per millorar les nostres condicions, o lluitar millors condicions per funcionar com a gremi? La majoria coincideix que fer front comú és el primer pas. Treballant conjuntament artistes, programadores, gestores i administracions, podrem fer més política cultural, generar nous públics i pressionar per redistribuir el pressupost. No és que no hi hagi diners, suggereix l’actor i productor Blai Rodríguez, “és que ens els gastem en BRIMO, totxo o el pobret teatre de Barcelona, que a sobre no s’omple”. Cal redistribuir, doncs, recursos. I descentralitzar-los.

Tempos i investigació

Però és difícil parlar de millorar condicions quan tenim poc temps. I és que la precarietat i la manca de recursos obliguen moltes professionals de les arts escèniques a treballar a correcuita i de forma molt competitiva. Si ningú qüestiona els tempos que necessita la investigació científica, per què costa tant fer subvencions coherents amb els tempos que necessita la investigació artística? Les assistents a l’activitat reivindiquen la cultura com una “necessitat bàsica”, com ho és la salut, malgrat que no sempre es percebi així. Potser el problema, com algú es pregunta, és que no hem sabut explicar a la societat la importància de la investigació artística? Potser es tracta d’obrir més els processos, per generar públics i fer pedagogia. Ara bé, pregunten altres participants, totes les artistes necessiten el mateix temps per investigar? Potser per a alguns processos no és coherent que els espais de creació els posin la pressió d’una mostra o obertura a públic.

Un altre tema és que cal entendre que, si volem treballar amb tempos més dilatats, calen més recursos econòmics (i precisament no ens en sobren). A més, es pregunten algunes, com quantifiquem el temps creatiu? Totes les formes artístiques són fàcilment subvencionables? I si ja anem apretades, tenim temps, a sobre, de redactar més subvencions? El temps i els diners: un peix que es mossega la cua. Diverses assistents reclamen que hi hagi artistes en els equips de disseny i avaluació de les subvencions, per harmonitzar aquesta realitat. Una veu més creativa suggereix crear “una Marató dedicada a obtenir finançament per a la investigació cultural”. Hi ha qui pensa fora de la caixa i aposta per preguntes més utòpiques: “Com sortim de la lògica del temps productiu?”; “i si la salut econòmica del sector fos tan bona que no calguessin subvencions?”; “cal gestionar-ho tot?”.

Mercat i (sobre)producció

El problema és que no és fàcil sortir de la lògica productiva en un sector que, paradoxalment, malgrat que té pocs recursos, s’articula com un mercat. Això es fa especialment evident a les fires com Mostra Igualada, on queda palès, a més, que oferta i demanda no estan equilibrades (de les 377 entitats, persones i agrupacions acreditades a la Mostra PRO, només un 37,9% són programadores). Com gestionem l’aparent sobreproducció en el mercat escènic? Probablement, el primer que cal preguntar-nos és si hi ha sobreproducció, si, com apunta una participant en l’activitat de L’Última Merda, “sobra producció”. Es pot frenar la creativitat? Una part de les assistents apunta que, més que reduir la producció artística, “calen més circuits, i que els circuits existents obrin les portes a programar coses diferents”. Què és primer, l’oferta o la demanda? Hi ha sobreproducció o hi ha manca de públic? Hi ha sobreproducció o mala gestió?

A l’altra banda del ring, hi ha qui realment sí que planteja que potser estem produint massa, en un món capitalista que ens empeny a no deixar mai de generar producte. “Estem produint quantitat amb qualitat?”, pregunta algú. “No és millor amortitzar un espectacle que produir cada any?”, es qüestiona algú altre. “Totes les creacions són necessàries?”, apunta una tercera veu; “necessàries per a qui?”, rebla una altra. Un grup parla d’altres maneres de gestionar l’economia, com ara l’economia social i solidària. Però damunt de tot plegat encara orbita una macropregunta més: “estem tractant la cultura com una necessitat o només com un producte?”.

Vincles i empatia

És als espais com la Mostra PRO Catalan Arts on tenim el deure de fer casar les necessitats mercantils amb un tracte humà i coherent amb la nostra matèria de treball: l’art i la cultura. Com s’han de dissenyar els espais professionals per facilitar vincles d’empatia entre artistes, programadores i altres agents? Quan fem aquesta pregunta, constatem amb alegria que, per a moltes de les assistents, la primera resposta és “contractant L’Última Merda”. I és que els “espais de joc” i “propostes interactives” com aquestes permeten pensar d’una manera desjerarquitzada i conèixer gent nova i d’altres àmbits sense parlar necessàriament de feina, des d’un to més personal. “Cal trencar jerarquies”, aquesta és l’afirmació d’una participant i que la immensa majoria comparteix. Les acreditacions dels festivals, per exemple, són molt útils per identificar qui és qui (sobretot, es comenta, si duen la lletra gran i estan impreses a banda i banda), però també poden generar rols de poder. En aquest sentit, es valora que a la Mostra siguin totes del mateix color. També el rol de la FacilitaPRO Margarida Troguet, que fa de guia a l’hora de generar vincles entre agents desconegudes. “Hay que cambiar el jerarquizar por el identificar”, resumeix una assistent. Una altra manera de diluir les jerarquies és fomentant l’ús dels espais naturals de trobada, com ara el bar, però també posant-los en el centre, com a part de les activitats professionals en horari diürn, allunyant aquestes converses de la clandestinitat en què solien estar.

“Però no hem d’amagar que venim aquí a comprar i a vendre”, recorda un assistent. Evidentment, si només volguéssim fer amics, no caldria venir a una fira. Però els espais de compravenda massa marcats, com ara pitchings o stands, no acaben de seduir ni artistes, que els viuen amb angoixa i van a pinyó, ni programadores, que no hi arriben a poder copsar la part humana de cada projecte. “L’estrès, en una fira, és el pitjor enemic”, afirma algú, i els ritmes frenètics de la programació (que conviu en horaris amb moltes activitats professionals) no hi ajuda. Potser les fires duren massa pocs dies? Potser cal espaiar més els espectacles? En tot cas, hi ha acord que, quan es generen millors vincles professionals, és quan se n’han generat de personals, i és en aquest sentit que accions com les de L’Última Merda semblen oportunes. I és que la millor manera de generar empatia és “crear espais per parlar de problemes comuns, transversals”, com apunta el jove director Mario Rebugent.

A tall de conclusió: com fem xarxa?

Així doncs, a grans trets, com fem xarxa? Les respostes de les participants apunten cap a tres necessitats clares: temps, calma i escolta. Aquestes necessitats no sempre estan garantides, a causa dels ritmes i la precarietat professional del sector: les respostes a les activitats ens revelen que, més enllà de la feina de cadascú, la majoria dorm menys del que voldria i es passa més hores de les que desitjaria enviant mails, fent factures o sol·licitant i justificant subvencions. Tot plegat deixa poc espai per a les activitats més plaents i vocacionals, que van des de fer pluges d’idees a la creació escènica, o a d’altres considerades molt necessàries, però a les quals no sempre s’arriba, com ara parlar amb altres artistes o anar a veure espectacles de col·legues. Sense temps ni recursos, doncs, sembla difícil enxarxar-nos. Potser cal generar més espais de trobada, i no només això, sinó que siguin espais més relaxats. “Més concerts, ambients distesos i festetes”, demanen algunes; “activitats dinamitzades” o “unes colònies”, demanes unes altres. Al capdavall, deixar espai en els ritmes maratonians dels festivals per tenir temps i espais de conversa no mercantils: podem “transformar els speed meetings en slow meetings” o, fins i tot “fer un correbars amb la companyia Sound de Secà” fins a les tantes de la nit. On s’ha de signar?

Però no n’hi ha prou a guanyar en temps i espai: cal, com diu una altra assistent, “posar-hi moltes ganes”. És imprescindible, com s’ha anat dient, canviar la mirada envers l’altra, posar l’empatia al centre i despertar l’interès per la feina, els interessos i les preocupacions de totes, fins i tot de les qui hem vist històricament com a enemigues. Al capdavall, estem totes en el mateix vaixell. O nedem totes en el mateix mar. Nosaltres no podem triar per on van les aigües ni oposar-nos a la majoria de les inclemències del temps, però podem decidir si naveguem en solitari, a velocitat de creuer, o si nedem totes juntes, més enllà de les nostres etiquetes. Està tot el peix venut o encara podem fer grans canvis en les nostres relacions professionals? L’Última Merda ho té ben clar, i, després d’aquest matí a la Llotja, la majoria de les professionals assistents a la Mostra PRO Catalan Arts, també.