RELATORIA: “Kitchen table” (dinàmica de debat per parlar sobre les motivacions dels joves per anar al teatre)

Conversa dinamitzada per Clara Matas i Marta Agustí. Relatoria elaborada per Judit Martínez Gili.

Fileres de cadires concèntriques per a professionals envoltaven el divendres 1 d’abril d’una a dues del migdia una taula amb aigües, sucs, refrescos i coses per picar. Hi seien set joves, l’Alba, el Bernat, la Berta, la Clàudia, la Cris, la Ione i l’Alba, membres del Grup de la Mostra Jove, d’Igualada i voltants, i joves de l’Escola d’Art Ondara de Tàrrega. Quan una cinquantena de professionals van ser al seu lloc, Ramon Giné, director artístic de la Mostra, va agrair la presència de tothom i va recalcar que allà s’estava donant espai, moment i veu a joves per parlar sobre joves i teatre.

Marta Agustí va donar el tret de sortida a la sessió també en nom de Clara Matas, i va presentar-ne la metodologia, inspirada en l’experiència del projecte TEEN Ambassadors Across Europe. Va presentar les set joves de la taula, que en aquest cas estaven totes vinculades al teatre. La conversa seria mediada per una de les joves i el debat se centraria en la seva opinió. Els adults eren allà per aprendre i prendre notes, i si algú volia intervenir hauria de demanar permís a la taula i seure en la vuitena cadira buida.

La conversa es va activar amb la pregunta “per què anem al teatre? Què fa que les joves vulguin anar al teatre?”. Les participants van deixar clar de seguida que les joves són persones normals, no una espècie rara. Anar al teatre, en primer lloc, s’entenia per a elles com una activitat d’oci, per gaudir, on aprenien coses però com en tots els àmbits, no com a objectiu principal. “Als joves ens agrada un tipus de teatre on entrem i sortim diferent”, especificant la seva preferència per un teatre per parlar de temes que no es parlen en el dia a dia, que motivin, que portin a descobrir, que permetin empatitzar: “un teatre que faci sentir i convidi a comentar amb els amics”.

Davant de la pregunta “quan hi anem, amb quines dificultats ens trobem?” es va posar de manifest la realitat fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Als pobles petits tot sovint no hi ha teatre, argumentava una participant, i això obliga a desplaçar-se, fet que implica una planificació prèvia i un cost afegit. Es va comentar el tema també del preu de les entrades, que cada vegada hi ha més descomptes i plataformes, pensant en Escena 25, però “si no tens un col·lega que ho sàpiga no t’informen”. El sentiment era de ràbia davant del fet que no arribés la informació a les escoles o per la televisió.

Aquesta impressió va activar la primera intervenció d’un adult, “com a programador, com podem fer-vos arribar la informació?”. Les joves van argumentar que no era un canvi d’un dia per l’altre, que influïen moltes coses. Explicaven que el seu principal canal d’informació són els cercles d’amistat, i l’ambient amb qui es relacionen, o els perfils de xarxes socials que segueixen.

Algunes de les participants van defensar que la televisió és el canal per arribar a tothom. Van manifestar la necessitat que la cultura que apareix a la televisió parlés en un àmbit més local, conscients, però, que moltes vegades no hi ha recursos. També va sortir la proposta de posar cartells a les escoles i assegurar-se que el professorat, que veuen cada dia les alumnes, estiguessin informats per informar, al seu torn, de boca a orella. Segons les joves, “és feina de les escoles sortir-se d’allò de sempre i de les seves preferències adultes i obrir les portes a propostes que no només serveixen per estudiar”. Caldria, per tant, insistència, perquè el ventall de cartellera és molt ampli i algú ha de facilitar el primer pas. Quant a les obres que s’hauria d’anar a veure amb l’escola es va parlar de la idea d’espectacles que interessin.

Una de les participants va plantejar la comparació del teatre amb les sèries, on és habitual que funcionin les recomanacions de jove a jove. Ara bé, davant de la impressió generalitzada i compartida que el teatre no està de moda, va destacar la necessitat que els ajuntaments decideixin donar suport a la cultura facilitant la logística de transport, horaris i gestió de les entrades a aquelles persones joves que ho diran a altres joves.

Les participants a la kitchen table van destacar com a punt interessant poder parlar amb els artistes. L’espectacle els arriba molt més si es fan activitats paral·leles com ara col·loquis, van comentar, perquè converteix els intèrprets, que normalment queden molt lluny, en persones. També, “els joves aprenem molt més al carrer, en l’educació no formal, i poden anar a veure coses que no siguin per la nostra edat i descobrir coses”.

Una persona adulta va voler estirar el fil de les temàtiques que interessen al jovent, “quins temes sí i quins temes no? Gràcies per ser aquí, sou molt valentes”. Aquí van sortir dues idees clau: primer, que les joves reclamen l’atenció i ser escoltades, i, per tant, les qüestions que generen més curiositat són els que puguin viure en el seu dia a dia. Després, però, també es va posar de manifest que cal relaxar-se amb l’estereotip de jove. “Els joves som persones normals, no tingueu por d’arriscar-vos si es fa des de l’experiència d’algú jove”. Una de les joves de la taula va ressaltar la importància de trobar als escenaris varietat de cossos i identitats, i que els temes es tractessin de forma realista i natural, sense quotes, com és en la vida. “Cal sortir de la inclusió comercial, de la mentida forçada que crea estigma i no normalitza”. Així doncs, normalitzar i visibilitzar a través del teatre.

De nou va sorgir una comparació, en aquest cas amb el cinema, que a diferència del teatre és una activitat que es considera d’entreteniment. Tot i això, van insistir en la importància de la difusió des de les escoles, però feta per persones joves, com havia passat amb el grup jove de la Mostra, que enguany l’han format 35 persones. Precisament es va comentar que les fires i festivals, com la Mostra Igualada o FiraTàrrega, són conceptes que atrauen el jovent, perquè aglutinen moltes disciplines i possibilitats. En la programació habitual sovint hi troben només teatre.

Davant de la possibilitat que una adulta va posar sobre la taula que es vulgui programar per a joves sense preguntar a les joves què volen veure, la resposta va ser que “els joves tenim les mateixes ambicions i necessitats. Si vols portar una obra de teatre en una població, està bé consultar la programació amb un petit grup de gent”. Van argumentar que “és importat que els joves se sentin representats, connectin i se’ls pregunti en acabar”. Ara bé, la mateixes participants en la kitchen table van especificar que elles ja estaven convençudes del teatre, i caldria anar a preguntar a persones que no van al teatre.

I amb aquesta impressió la sessió es va haver de tancar per falta de temps. Una sensació compartida de ganes de parlar-ne i escoltar més, de deixar una porta oberta a generar nous espais per a reflexions interessants.