RELATORIA: Com catalogar per edats els espectacles?

Conversa dinamitzada per Òscar Rodríguez (saT! Teatre) i Cristina Garcia (Cia Campi Qui Pugui). Relatoria elaborada per Martí Rossell Pelfort.

Tornava la Mostra, tornava La Llotja i tornaven els vermuts i les abraçades amb els companys de professió. L’Òscar Rodríguez (director del SAT! Teatre) i la Cristina Garcia (membre de Campi qui pugui) van ser els moderadors, entrevistadors i mestres de cerimònies del debat “Com catalogar els espectacles per edats”. Enmig del batibull de converses, es feia un lloc el debat que, segons el Ramon Giné (director artístic de la Mostra), havia de ser “una taula compartida”. Les Encavallades del Museu de la Pell (sense parets ni estands) eren plenes de cadires, taules, tamborets i hamaques. La Cristina reivindicava la importància del debat: “us necessitem” i va afirmar que “ha de ser interessant i útil”. Amb el públic a totes bandes els moderadors es passejaven “com en un circ” i assenyalaven qui havia de participar “en plan atraco”.

Unes primeres preguntes de termòmetre apuntaven els primers dubtes. Mans alçades gairebé en empat a la pregunta sobre la necessitat o no de catalogar per edats. Cap mà enlaire quan es va preguntar si se sentien còmodes en la catalogació. La tercera i última pregunta va fer aixecar les mans a quasi tothom, en preguntar sobre la necessitat de la catalogació per edats en les campanyes escolars.

Acabades les presentacions i preàmbuls, entràvem en matèria. La primera discussió dividia els partidaris de limitar per edats i els que no ho eren. “El problema és limitar per dalt”, deia Amaia Rodrigo (Tombs Creatius). En canvi, la limitació o recomanació per baix, es va considerar útil. Marisol Rico (La Tal) va manifestar que les franges d’edat “provenen del teatre escolar” i són pròpies d’un model més curricular. Òscar Rodríguez trencava una llança a favor de les franges que tanquen per dalt, “fan sentir escoltat l’infant”. Joan Casas (Blink Flash) hi estava d’acord i explicava: “ho provem i modelem”.

Així doncs, apareixia sobre la taula de com les franges intervenen (o no) en la creació. Àfrica Llorens (Moll de l’os) deia que el primer és “escoltar la inquietud artística que tens a dins” i després “pensar qui més l’ha d’escoltar”. D’entrada, va considerar un error tancar de seguida qui ha de veure l’espectacle. Va aprofitar que tenia el micròfon en mà per afirmar que sent molta contradicció “quan som els adults decidint pels nens”. D’adultocentrisme en parlarem un altre dia, Àfrica. Agafant el fil de la creació, diferents veus apuntaven que les idees no sempre funcionen com les han pensat: “cal provar-ho i canviar en funció de la mirada de l’infant”. En canvi, d’altres, valoraven que “tothom hi ha de poder connectar”.

Per mirar de treure suc al debat, apareixien els paral·lelismes amb altres sectors com el cinema o els museus. Elisabet Satorra (Festuc Teatre) apuntava que la clau és una bona sinopsi. La sobreprotecció de la infància va aparèixer, també, en aquests símils. “Els quadres d’un museu no estan separats per edats, cadascú els entendrà diferent”, recalcava Cristina Garcia, que es preguntava si estem fent una aposta més curricular que artística. El referent del cinema va ser un mirall durant tot el debat, on hi havia força consens en intentar que els espectacles per adults també tinguessin una recomanació d’edat.

Des de la programació, es va manifestar que, tot i la necessitat d’orientar el públic, s’han de buscar altres maneres. Per altra banda, es poden entendre les franges d’edats com una manera de “fidelitzar públic”, una necessitat de l’administració o un reclam publicitari. Les companyies convidaven als programadors a sortir de la zona de confort i canviar d’horaris per canviar de públics.

L’estona que va durar el debat no va ser suficient per abordar tots els temes com tampoc de treure conclusions clares. Tothom va estar d’acord que calen canvis per a millorar les experiències. Quedaven les ganes de tirar endavant un congrés que aglutinés tot el sector teatral per encarar el debat conjuntament, on treure’ns l’etiqueta de “familiar”, que ens ha servit per fer-nos visibles, però que segurament ens discrimina com a sector. El menú de patates, olives i conversa va obrir la gana del dinar i també les ganes de continuar el debat en properes fires, potser amb un format diferent.