RELATORIA - Presentacions d'espais de residència i creació

RELATORIA - Presentacions d'espais de residència i creació

NIL MARTÍN LÓPEZ – 31/03/23,16.00h

En qualsevol fira o festival, programar a l’hora de la migdiada comporta un risc de deserció considerable. Afortunadament, això no succeeix divendres a la Mostra PRO Catalan Arts, l’àrea d’activitats professionals de Mostra Igualada: en primer lloc, perquè, com cada dia, el Primer Cafè amb la gestora cultural i facilitadora PRO Margarida Troguet ens ha mantingut a artistes, programadores i representants institucionals ben despertes després de dinar; en segon lloc, perquè les Presentacions d'espais de residència i creació, que comencen a les quatre de la tarda, són potser de les activitats professionals més rellevants per a totes les agents culturals del territori català.

Els espais de residència i creació són peces essencials per a una bona salut del sector de les arts escèniques. Sovint es reivindica que hi ha espais d’exhibició buits en diversos punts del territori, però, paradoxalment, artistes i companyies no tenen on crear i assajar els seus projectes. I és que no tots els espectacles es poden fabricar al menjador de casa (sobretot, de segons quina casa), i per això calen centres de creació de naturalesa diversa (tan diversa com ho poden ser les propostes artístiques) i arreu del país. Avui, en coneixerem alguns.

Comencem ben a prop d’Igualada. Víctor Borràs, un dels caps de família de La Casa del Teatre Nu, a Sant Martí de Tous (Anoia), puja a l’escenari amb la comoditat dels qui juguen a casa. L’equipament que ens presenta, una antiga masia rehabilitada l’any 2015, no és només la llar i espai de treball de la veterana companyia Teatre Nu, sinó que, a més, des del 2020, obre les seves portes a artistes que vulguin trobar un lloc on desenvolupar la seva creació. Borràs explica que ofereixen residències de dos mesos, amb una clara voluntat de vincular les creacions amb la comunitat i el territori de Sant Martí de Tous. Aquelles que hi encaixin, tenen també la possibilitat de presentar-se al Festival de Llegendes de Catalunya, que posa al centre la cultura d’arrel i la tradició oral. Teatre Nu posa a disposició dos espais acollidors en un entorn impagable. El primer espai és pròpiament La Casa del Teatre Nu, que disposa d’allotjament, dos pisos on fer residències artístiques i de pensament i un teatre equipat tècnicament. El segon espai és el que anomenen La Residència de Creació, un segon edifici amb una sala d’assaig blanca i una de negra equipada tècnicament, i amb diferents pisos que reben els noms de “la portera”, “la tieta” i “la sogra”. Ideal per a companyies teresinesques.

Sobrat de temps, Borràs dona pas a Ricard Espelt, co-impulsor d’inLoft, centre de cultura i recerca contemporània amb un nom ben romàntic, situat a Copons (Anoia). “El millor poble de la comarca”, engega Espelt, “que no se m’enfadi ningú”. Aquest salt de Tous a Copons no podia ser més lògic: fa poc, van acollir un projecte a InLoft que després aniria al Teatre Nu. inLoft és un projecte jove (nascut el 2021) en una vil·la petita (300 habitants), vinculat amb la xarxa d’Economia Social i Solidària Pam a Pam i amb l’Ateneu Cooperatiu Coopsetània. En les seves residències, ofereixen un espai menut (entre 65 i 70 metres quadrats), però acollidor, i busquen establir connexions entre el procés creatiu, l’entorn i les persones que hi viuen. Es vol que la comunitat de Copons en rebi un retorn, ja sigui a través de la participació directa en la creació, d’acollir artistes residents a casa seva o de compartir-hi un dinar. inLoft no es tanca a una disciplina: ja ha acollit projectes molt cuidats de dansa, de creació amb escoles o de fotografia, entre d’altres. Amb la cultura per davant, volen convertir-se en motor econòmic del municipi; “un repte llarg i ambiciós”, en paraules d’Espelt, però que tenen el compromís d’assolir.

I, d’un espai jove, passem a un altre de nova creació. Nina Solà Carbonell i Jordi Font Alonso (artistes programats a la Mostra amb Mentida podrida) ens presenten La Cremallera, un espai de creació i residència artística que naixerà la temporada vinent a Ribes de Freser (Ripollès), fruit de la necessitat de disposar d’un espai per a les creacions de les companyies de Solà i Font (CAL Teatre, Cia. Jordi Font i Mambo Project), però també de la voluntat de compartir aquest espai. El Ripollès és una comarca sense una gran vida cultural, i Solà i Font, en descobrir la casa que esdevindria La Cremallera, van veure-hi una oportunitat per al territori. Quan acabi el procés de rehabilitació, La Cremallera disposarà d’una sotacoberta amb més de 110 metres quadrats per a la creació; dues plantes amb allotjaments i espais d’ideació, i un cafè-teatre a la planta baixa, que servirà de pont amb la població local. La Cremallera vol oferir formació, i crear un festival que permeti fer xarxa amb la resta de pobles de la Vall de Ribes. Començaran les primeres residències el proper mes de setembre, i a la primavera del 2024 esperen poder engegar l’exhibició. “Ens fa molta il·lusió ser avui aquí, perquè nosaltres hem fet moltes residències a la resta d’espais que presenten avui, que són referents per a La Cremallera”, conclou Solà, emocionada.

Un dels referents que cita Solà és, sens dubte, Cal Gras. Un projecte històric d’Avinyó (Bages) amb quinze anys de trajectòria, durant dotze dels quals van funcionar de forma autogestionada. Una altra economia cultural és possible. Ens ho explica Quim Moya, director artístic, per a qui Cal Gras, més que un espai de creació, “és un estil de vida”. Les seves passions són la relació entre cultura i territori i el diàleg amb artistes: “Ens flipa acompanyar processos de creació”, confessa. Cal Gras és una casa de pagès amb allotjament per a unes dotze persones i diferents espais de treball creatiu. Totes les arts hi tenen cabuda sempre que s’entenguin com a motor de canvi. A Cal Gras, creuen més en el procés que en el resultat, i prenen com a referents els ritmes de la natura: “És com si tinguéssim un petit hort, un aprenentatge constant”, diu Moya, “mirem d’ajudar les companyies que es troben estancades com si fossin un enciam que no rutlla”. Una de les iniciatives de què Cal Gras s’enorgulleix més és la creació de la Xarxa de Pobles Creatius, que engloba catorze poblacions que acompanyen conjuntament projectes artístics. Cal Gras vincula els seus residents amb projectes educatius; vol dur l’art a les escoles i les escoles a l’art. No tant per generar futurs artistes, sinó perquè creuen que els recursos creatius són cabdals per a tota la vida: “Si obres la nevera per sopar i només hi trobes tres coses, has de ser creatiu”, conclou Moya. I qui pot dir que no tingui raó?

Precisament la creativitat ha estat essencial en la transformació del Centre de Creació d’Arts Escèniques El Canal, de Salt (Gironès). “Un projecte vell, però nou”, en paraules del seu director, Xavier Díaz, que explica que aquest equipament descomunal (400 metres quadrats) i equipadíssim (“un dels millors del país”, afirma) va ser construït fa dotze anys amb el suport de les administracions locals i nacionals i de La Caixa, que van invertir-hi quasi dos milions d’euros, però que durant molts anys ha estat buit i criant pols. Fa un any i mig, la titularitat de l’espai va deixar de ser un consorci i va passar a l’administració local de Salt, i Díaz va assumir-ne la direcció per fer-hi un canvi radical. El primer eix del nou projecte d’El Canal ha estat el del suport a la creació, que passa a ser central per damunt de l’exhibició: s’han habilitat nous espais per al desenvolupament de projectes en l’antiga fàbrica tèxtil adjacent (que acull també l’Escola Universitària ERAM), com ara la Sala Kropotkin o una nova sala per a projectes de circ. El segon punt té a veure amb el suport a la producció: gran part del pressupost de l’equipament es destina a artistes i companyies perquè puguin desenvolupar els seus projectes amb qualitat. La tercera línia d’acció consisteix a posar a disposició els espais d’El Canal per a l’ERAM i per a altres iniciatives formatives. L’equipament no vol donar l’esquena a Salt (un dels municipis amb nivell socioeconòmic més baix de Catalunya, i amb més població migrada), i per això basa el seu quart eix en la creació de públics: acostar al màxim de persones les arts escèniques, més enllà de barreres econòmiques o socials, fent, per exemple, tallers oberts a la comunitat o accions a centres educatius del municipi. La darrera línia és la del suport a la distribució: a El Canal, sovint, se l’ha titllat de ser un mer contenidor sense contingut (i, durant anys, ho ha estat); ara, afirma Díaz, no només volen omplir-lo amb projectes de qualitat, sinó “oferir un acompanyament” per dur les propostes més enllà de l’àmbit local. “Ens volem situar en el mapa europeu de coproduccions perquè les companyies tinguin recursos”, diu Díaz, i conclou: “Tant se val la disciplina; a El Canal, el que importa és que el projecte sigui de qualitat i tingui interès”.

I acabem amb la presentació de l’espai més metropolità: David Marin, director de la Nau Ivanow de Barcelona(Barcelonès), defineix aquesta antiga fàbrica de pintures com “un espai d’acollida, d’acompanyament; un refugi”, orientat principalment a companyies joves i emergents, i obert a totes les creadores que ho desitgin. A la Ivanow, tenen clar que no és el mateix cedir un espai d’assaig que oferir una residència amb les condicions òptimes. Una residència, explica Marin, ha de ser “un procés flexible en espai, temps i condicions; que permeti intercanvis amb altres companyies nacionals i internacionals; amb condicions de treball dignes; amb un bon acompanyament (sense excessiva ingerència), i seguint els tempos de la creació, no els de la producció”. És per garantir això que, malgrat que tenen noranta-set projectes creant-se a les seves sales, només vuit són considerats residents. Aquests sorgeixen de la convocatòria pública de la Beca DespertaLab, que ofereix una residència de tres anys professionalitzada i sostenible, amb mentoria, formació, prospecció de mercats, intercanvis internacionals i exhibició. Marin té clar que “una companyia és una empresa: ha de sobreviure en el temps”,  i per això des de la Ivanow han invertit 275 milions d’euros en les vuit residents entre el 2018 i el 2023. Es diu de pressa. Per optar a la Beca DespertaLab, cal tenir menys de trenta-cinc anys, però els espais d’assaig de la Nau Ivanow estan oberts de forma gratuïta a artistes de totes les edats.

Parafrasejant  Warren Bennis, Marin afirma que “hi ha dues maneres de ser creatiu: una persona pot cantar o ballar, o una persona pot generar espais on floreixin cantants o ballarins”. Mentre Marçal Pujol, responsable de les activitats professionals de la Mostra PRO Catalan Arts, conclou la xerrada, aquestes paraules encara ressonen. Per tal que hi hagi art, cal que hi hagi artistes, però també llars per a artistes. Vet aquí la feina imprescindible que fan tots aquests espais de residència i creació per nodrir tot el territori de propostes de qualitat.